Laura Mollà: "L’inici de la pandèmia amb tot el que ha suposat ha fet aflorar greus problemes emocionals en la població"

| Eduard Garcia Molina | Societat
Laura Mollà: "L’inici de la pandèmia amb tot el que ha suposat ha fet aflorar greus problemes emocionals en la població"

Laura a la consulta on treballa

El problema de la salut mental amb major o menor percepció per part de la societat sempre ha estat present, si bé és cert que tendia a amagar-se o fins i tot estigmatitzar-se, especialment malalties com ara l'esquizofrènia. Tot i això, altres problemes com ara la depressió, veiem que cada vegada estan més presents entre persones del nostre entorn.

Com és sabut, la pandèmia ha vingut a empitjorar esta situació, tot i que les Administracions Públiques comencen a moure fitxa mogudes per la denúncia d'alguns líders polítics, com la proclama del diputat de Más País, Íñigo Errejón al Congrés dels Diputats. Ens acostem a esta realitat de la mà de la biaruda Laura Mollà Pérez (1996), qui actualment treballa com a psicòloga en un centre especialitzat.

Comencem per una pregunta més a nivell personal, per què la psicologia?

Quan estàs estudiant els últims anys de l’ESO i més al batxillerat, molta gent comença a fer-te preguntes sobre els futurs estudis, es pregunten a què t’agradaria dedicar-te, etc i jo ho vaig tindre clar des de prou prompte, volia ser psicòloga. Es un tema que em produïa molta curiositat, a més, era coneixedora de que les malalties mentals suposaven un gran sofriment en la persona, i la idea de poder formar part del procés de recuperació d’una persona i ajudar-la, em fascinava. Després, vaig tractar de valorar altres opcions, sempre està bé tindre plans alternatius, però cap em generava eixes sensacions com ho feia la psicologia quan pensava en ella.

Fa quasi quatre anys, en maig de 2019, t’entrevistàvem i havies acabat la carrera, tot i això volies continuar formant-te. Ja t’has incorporat al món laboral, veritat?

Sí, fa poc més d’un any em vaig reincorporar al món laboral. Vaig estar treballant, en primer lloc, a un gabinet psicopedagògic on la meua feina consistia sobretot en l’avaluació i intervenció infanto-juvenil més encarat a trastorns del desenvolupament i problemes de conducta, així i tot, també m’encarregava de treballar amb adults. Actualment, em trobe exercint a un centre de psicologia clínica, però aquesta volta el meu treball s’encara més a fer front a patologies mentals d’adults i ocasionalment amb xiquets i adolescents. A més a més, també ens dediquem a la formació i assessorament en la matèria.

Quina és la missió d’una jove psicòloga com tu?

Doncs personalment, els objectius que persegueix des de que vaig començar a treballar en la matèria han sigut formar-me, aprendre de cadascuna de les persones a les què he ajudat i ajude, aprendre de tots/es els/les professionals en els que he compartit algun curs o treball, i com no, sempre tractar de fer el meu treball el millor possible.

Et proposaves fer un Màster en Psicologia General Sanitària, com ho portes?

Vaig fer finalment el Màster en Psicologia General Sanitària i el vaig finalitzar al 2021. La veritat, i com vaig dir a l’anterior entrevista, es tracta d’un màster habilitant i per l’experiència diria que és quasi indispensable cursar-lo per a exercir ja no sols en psicologia clínica o sanitària sinó també en altres àrees com escolar o social, per tant, el recomane a tots aquells estudiants que estan acabant el grau o estan valorant quins estudis de postgrau fer. En este sentit, m’agradaria destacar, que potser el màster en si no siga el més important sinó més bé les pràctiques en empresa. És indispensable per a aprendre, elegir un bon centre de pràctiques que es permeta traure-li tot el suc al que has aprés, en el meu cas, esta vegada vaig elegir un bon centre que em va permetre posar en pràctica tota la teoria que havia estudiat i desenvolupar habilitats que el psicòleg ha de tindre i que no t’ensenyen a la part teòrica.

A dia de hui seguisc formant-me perquè ho considere fonamental en qualsevol professió, em trobe cursant el màster en intervenció en xiquets i adolescents per especialitzar-me més en l’àrea de psicologia infanto-juvenil.

cervell

En maig de 2019 en aquella entrevista ja mostraves la teua preocupació per la salut mental, afirmaves que hi havia molt poques places en Atenció Primària en la Sanitat. Sembla que en l’actualitat eixe problema s’està visibilitzant per fi.

Sí, pareix ser que la pandèmia ens ha obert els ulls sobre la importància de la salut mental. És veritat, que cada vegada veig a les xarxes socials, Internet, llibres, etc.. persones conegudes com ara cantants, actors i actrius o influencers, que comparteixen els seus testimonis sobre l’experiència d’haver patit o estar patint una malaltia mental i la importància de buscar ajuda professional. El fet que persones conegudes que tenen una gran repercussió social visibilitzent i normalitzen que els problemes psicològics existeixen, que en ocasions és necessari buscar ajuda professional i que hi ha eixida al final del túnel, resulta important, útil i suposa un gran avanç, però és obvi que no és suficient.

Jo treballe en el sector privat i per tant, no tinc experiència com a psicòloga en la sanitat pública, però tinc companyes que estan fent actualment la residència de psicologia en hospitals públics del nostre país i no m’han donat, fins al moment, massa esperances. Pareix ser que arran de la pandèmia, els alts càrrecs que ens representen estan tractant de solucionar el problema, o almenys pareix ser un objectiu a curt termini, però a dia de hui la realitat és que els professionals de la psicologia en la sanitat pública estan desbordats i no poden fer front a la demanda de persones que sol·liciten ajuda. Mostra d’això és que al passat examen PIR (Psicòleg Intern Resident) el número de places de psicologia en hospitals públics de tot el territori espanyol va ser de 204, situant-se la ràtio de psicòlegs en 4’3 per cada 100.000 habitants en comparació a la mitja europea que és de 18 professionals per cada 100.000 habitants.

Per què penses que el problema de la salut mental no s’ha tingut en compte fins ara que sembla que vulga començar a tractar-se per part de les Administracions Públiques?

Pense que potser es tracte d’una qüestió de falta d’informació i ignorància en tot allò referent a la salut mental, salvaguardant les excepcions clar. El que vull dir és que la societat, en general, té més por a patir una malaltia orgànica o física que una malaltia mental i un dels motius potser radique en que es creu que les malalties mentals no són letals, i per tant, es pensa que el fet de patir un trastorn psicològic no va a provocar la mort en la persona, cosa que sí passa amb una malaltia física o al menys en major probabilitat, però res més allunyat de la realitat. Tenint en compte això, es lògic pensar que les Administracions Públiques destinen la major part dels pressupostos a pal·liar les malalties físiques i no tant les mentals, restant-li importància al tractament psicològic. També és veritat, que fins no fa molt, les malalties mentals estaven socialment molt estigmatitzades, la gent creia que podia fer front als seus problemes emocionals sense ajuda i anar al psicòleg estava mal vist i era símptoma de locura. L’inici de la pandèmia amb tot el que ha suposat: quarantena, morts, hospitalitzacions, patiment de símptomes, distància social i un llarg etcètera, ha fet aflorar greus problemes emocionals en la població fent que cada vegada siguen més les persones que sol·liciten i necessiten tractament, a més, s’ha donat un augment de les incidències de suïcidi (ací es demostra que les malalties mentals també maten) i per sort, una major visibilització del problema que ha donat lloc a la necessitat urgent de tenir en conte la salut mental i per tant, actuar.

097

Tot i això la irrupció de la pandèmia generada per la Covid 19 pot resultar un retrocés important en esta matèria, què en penses?

Jo tal volta no parlaria tant de retrocés sinó d’una qüestió de prioritats. Crec que aquests dos últims anys que portem de pandèmia, els alts càrrecs, així como tots els professionals sanitaris i la societat en general, hem hagut de prioritzar un munt de coses. Està clar que durant la pandèmia la prioritat absoluta ha sigut la de salvar vides i investigar la malaltia per trobar una vacuna, i tal volta altres malalties com pot ser les mentals han quedat en segon plànol. Però, jo no tinc cap dubte que ara que pareix ser que la situació està controlada ens toca el torn als professionals de la salut mental. La pandèmia està portant moltes seqüeles psicològiques, ho veig a la consulta tots els dies; trastorns d’ansietat, trastorns de l’estat d’ànim, problemes per a dormir, problemes de conducta en xiquets, etc.. per tant, pel que fa a la demanda de la salut mental, no ha hagut un retrocés sinó més be tot el contrari, esperem que les administracions públiques facen alguna cosa al respecte.

Es pot donar la disjuntiva que la pandèmia accelera la necessitat de cuidar la salut mental de la ciutadania, però pel retrocés econòmic el Sector Públic té menys ingressos per a fer front a este problema?

Justament és el que he comentat anteriorment, la necessitat d’actuar en qüestions de salut mental és evident i sinó, ho serà en un termini curt i en aquests moments crec que una de les màximes prioritats hauria de ser la d’atendre este tipus de patologies que havien quedat relegades durant la pandèmia o que han aparegut com a conseqüència de la Covid 19. M’agradaria recalcar que les malalties mentals provoquen la mort de moltes persones i és summament necessari fer alguna cosa al respecte. Puc entendre que la pandèmia ja no sols ha portat implicacions a nivell de salut sinó també en l’economia i que cal destinar diners a moltes àrees importants, però la salut mental ha de ser necessàriament una d’elles i així espere que siga. 

Hi ha dades molt preocupants: 10 persones es lleven la vida diàriament a l’Estat espanyol, la primera causa de mort no natural, i altres 200 ho intenten (FONT: RTVE), un greu problema que ha deixat de ser invisible.

Així és, per a mi es tracta d’un problema de salut pública molt important i preocupant i que poc a poc va donant-se visibilitat. Pareix ser que durant el confinament les xifres de suïcidi es van reduir, però amb la desescalada va hi haver un efecte rebot produint-se un increment del 34%. A més a més, i el que més pot cridar l’atenció és l’augment de suïcidis també en persones menors de 15 anys i majors de 80 anys, de fet, després de la pandèmia Espanya ha arribat a registrar 14 suïcidis diaris en menors de 15 anys i un 20% més de suïcidis en persones majors de 80 anys.

Pel que fa als intents, l’Observació del Suïcidi a Espanya parla de les conclusions a les què han arribat alguns estudis epidemiològics, la ideació suïcida podria afectar al llarg de la vida a entre el 5% i el 10% de la població espanyola. Açò implica que en un any podrien produir-se al voltant de 80.000 intents de suïcidis al territori nacional.

Tot i això estes dades es preferia que no es féren públiques perquè semblava que podia “incitar”, què en penses?

Sí, sempre s’ha dit que no és convenient publicar xifres i dades perquè podria donar-se un efecte dominó en la societat. Res més allunyat de la realitat, s’ha demostrat que el fet de parlar sobre el suïcidi i fer públiques dades i informació no comporta per a res un efecte nociu en la població afectada per aquest problema, sinó més bé tot el contrari, suposa un factor de prevenció important. És summament important que el suïcidi deixe de ser tabú, precisament el silenci entre altres molts factors és el que provoca les morts, si no som coneixedors del problema és molt difícil poder actuar sobre ell i buscar alternatives i solucions.

Per tant, cal parlar sobre el suïcidi sense por, preguntar directament a la persona i parlar sobre ell, informar-se bé sobre els programes de prevenció, els protocols d’actuació per a conèixer com intervindré en un cas així i per suposat, buscar ajuda professional sempre que ho creguem necessari com fem en qualsevol problema de salut que puguem tindre.

agricultura

Penses que encara estan socialment estigmatitzades malalties com ara l’esquizofrènia o altres?

Jo crec que cada vegada menys però encara queda camí per recórrer. La societat va evolucionant i les noves generacions estem canviant la manera de veure-ho i fer front a la salut mental. Açò ho veig molt a la consulta, diria que aproximadament el 80% dels pacients que tracte, tenen entre 20 i 40 anys i molts d’ells no tenen un problema de salut mental greu com un trastorn de depressió major o una esquizofrènia. Alguns m’han arribat a dir que venen a consulta per previndre, per aprendre a gestionar les seues emocions i determinades situacions a les què han de fer front, a més, molts es neguen a prendre fàrmacs i busquen com a primera opció la psicoteràpia, això és molt bona senyal. També cada vegada són més els pares que porten als xiquets a consulta perquè els preocupa el seu benestar psicològic, per tant, les famílies i el professorat són més conscients de la importància de treballar la salut mental en els menors. Com és obvi, també hi ha molta gent que considera que els psicòlegs no som útils o que les patologies mentals és una qüestió que pot solucionar-se amb actitud i ganes, però bé, crec que és un part minoritària la que pensa d’eixa manera, cal seguir treballant en esta direcció.

Veus la preocupació per la salut mental com un problema del primer món? On ja tenim molts altres aspectes de les nostres vides coberts i no tenim necessitats tan bàsiques que a nosaltres com hi ha en altres llocs del món?

Les malalties mentals, pense, que han existit sempre i en tots els països i continents del planeta, per tant, crec que es tracta d’un problema de salut mundial en menor o major grau. Òbviament les prevalences de cada trastorn variaran en funció del país, dubte que hi hagen molts Trastorns de Conducta Alimentària com anorèxia i bulímia a determinades regions de l’Àfrica, a l'igual que als països nòrdics els estudis demostren que les taxes de depressió i suïcidi estan a la capçalera. Als països del tercer món també es troben amb aquest problema de salut, però tal volta, la falta de consciència i informació, l’estigma associat a les malalties mentals, l’accés il·limitat a serveis i ajuda professional, la falta de recursos econòmics i el fet que moltes vegades les necessitats bàsiques no estiguen cobertes entre altres, provoca que molts dels afectats no busquen ajuda i que per tant, es tinga menys constància d’aquest problema a estes zones del planeta.

Ajuntaments com el de Barcelona destinen recursos públics per a que els sues veïns i veïnes tinguen consultes psicològiques gratuïtes, com ho valores?

Ho valore de forma molt positiva. De nou, m’agradaria destacar que la salut mental és un problema de salut pública i moren moltes persones al dia com a conseqüència del sofriment que estes malalties provoquen, per tant, cal actuar. És necessari que les administracions públiques a tots els nivells actuen i creen protocols i programes per fer front a estes patologies, així com treballar amb la societat per a prendre consciència del problema que tenim i que per tant, les malalties mentals deixen d’estar estigmatitzades. Iniciatives com la de l’Ajuntament de Barcelona és el que necessitem, espere que aquesta siga sols l'avantsala de moltes més que puguen crear-se.

L'article té 327 lectures

(Aquesta informació es publica gràcies al suport dels nostres anunciants, i als subscriptors i subscriptores, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè Biar Digital continue amb el seu treball diari. Si podeu contribuir fent-vos subscriptors/es per una xicoteta quota de 3 € al mes a fer de Biar Digital un mitjà encara més independent i de més qualitat, vos demanem que ho feu en aquesta pàgina).