• Inici
  • Opinió
  • "Benvingut monsenyor Munilla", per Josep Maria Pérez Romero

"Benvingut monsenyor Munilla", per Josep Maria Pérez Romero

| Eduard Garcia Molina | Opinió
"Benvingut monsenyor Munilla", per Josep Maria Pérez Romero

Wikipedia

Les notícies de caràcter religiós o relacionades amb la vida interna de l’Església Catòlica no solen tenir rellevància en mitjans locals d’informació general. Però en aquesta ocasió, i sense que serveixi de precedent per part meua, sí que pot ser interessant informativament els importants canvis realitzats en la jerarquia eclesiàstica  a la Diòcesi d’Oriola-Alacant. Uns canvis que poden tenir certa transcendència no només per a la comunitat catòlica, sinó per al conjunt de la societat que vivim en aquestes  terres alacantines i valencianes.

M’estic referint a la informació del passat 7 de desembre de 2021 on la Nunciatura Apostòlica d’Espanya feia oficial el nomenament del bisbe José Ignacio Munilla Aguirre (Donosti, 59 anys), com a nou bisbe de la Diòcesi d’Oriola-Alacant en substitució de Jesús Murgui Soriano (València, 75 anys), que ha renunciat al seu càrrec en arribar a l’edat de jubilació, després de més de 9 anys al capdavant de la diòcesi.

El que és rellevant en aquest cas no és la línia pastoral que s’ha portat amb rigor i moderació al missatge evangèlic, amb un tracte senzill i proper amb els seus diocesans en els darrers anys, sinó els canvis radicals que es poden dur a terme a partir d’aquest nou cicle a l’activitat diocesana i el missatge pastoral.

Perquè el passat del bisbe Munilla no convida al més mínim optimisme. En el seu darrer destí com a bisbe de la Diòcesi de Sant Sebastià, va accedir al càrrec malgrat que un 80% dels capellans guipuscoans i 11 dels seus 15 arxiprests (capellans amb poder de decisió sobre diverses parròquies) van mostrar públicament la seua disconformitat amb el seu nomenament l’any 2009. En un crític manifest van proclamar: “De cap manera és la persona idònia per exercir  el càrrec de bisbe de la nostra diòcesi.” Dotze anys després estem més convençuts que vam encertar de ple en el diagnòstic.” Una de les veus més crítiques amb la gestió pastoral del bisbe Munilla, Patxi Azpitiarte, retor dels pobles de Deba i Itzíar, manifestava a un diari basc: “El mig dia de dimarts passat, 7 de desembre de 2021, hem pogut saber que José Ignacio Munilla deixa la nostra diòcesi de Sant Sebastià per fer-se càrrec de la Diòcesi d’Oriola-Alacant. Que puc dir sobre això? El primer que he sentit una gran alegria, que suma a l’alegria mostrada per tantes persones des de que s’ha fet públic el nomenament. L’expressió més repetida per la gent del meu voltant: ja era hora. Aquests gairebé dotze anys s’han fet veritablement llargs, foscos i descoratjadors.”

No ha estat l’única expressió popular de rebuig. El 14 de de desembre de l’any passat més d’un miler de persones, religiosos, laics i retors van denunciar en un acte en el Santuari de la Mare de Déu d’Arantzazu, els dotze anys de patiment i d’imposicions  del mandat d’un prelat que acusen d’enterrar un model que primava la comunitat per davant de l’ostentació i d’instaurar una línia dogmàtica i integrisme religiós que anteposa els interessos de l’Església als més necessitats i als que pateixen més.

Durant aquests anys el bisbe Munilla ha estat marcat per una sèrie de decisions polèmiques i controvertides. Des del trasllat de seminaristes de Vitoria al seminari de Pamplona (pertanyen a la mateixa demarcació eclesiàstica), per rebre una formació religiosa molt més “ortodoxa i doctrinalment segura” d’acord amb el seua pròpia visió integrista i dogmàtica del món religiós. També ha estat molt qüestionat respecte a la venda de terrenys i edificis parroquials. Un patrimoni, diuen els seus detractors, que en compte de dedicar-se als més necessitats converteix el bisbat en un agent turístic i una immobiliària per a la construcció d’edificis de luxe.

Però el costat més polèmic pel seu perfil ultraconservador, homòfob i antifeminista, són les seues declaracions, publicacions, vídeos etc, sobre diversos col·lectius com el feminisme, els homosexuals o el col·lectiu LGTBI.

Sobre el col·lectiu feminista no dubta en asseverar que, “el dimoni ha fet un gol a la dignitat de la dona amb el feminisme radical i la ideologia de gènere.” Sobre la l’homosexualitat la descriu com una “malaltia” i que els seus actes son ”intrínsecament desordenats” i, per tant, “necessiten la sanació de les ferides provinents de la infància i l’adolescència.” En aquestos casos, són coneguts els seus programes i “teràpies” de rehabilitació moral i de reconversió sexual. Sembla que és una eminència (de moment no eclesiàstica) en aquesta branca científica. Del que no es té notícia, malgrat les seues habilitats curatives, és que haja aplicat aquestes mateixes teràpies i pràctiques en els milers de casos de pederàstia i abusos sexuals protagonitzats per membres de l’Església Catòlica arreu del món. Sembla que posar las mans brutes i pecadores al cos innocent d’un xiquet o xiqueta, no és motiu suficient per clamar al cel i a la terra, per unes actituds aberrants i delictives dels seus iguals.

Però les seues fílies i fòbies són tan esteses i variades que arriben a qualsevol racó de la llibertat individual de la persona. Des de la crítica ferotge als divorciats, a les dones que interrompen l’embaràs voluntàriament o els que fan ús mèdic de les cèl·lules mares, titllant d’immoral tot procés amb la fecundació in vitro. Sense oblidar-se de recordar que arribar al plaer sexual de forma individual, és pecat, perquè infligeix violència al cos. “Dels pecats del piu, el nostre Senyor se’n riu.” Diu la sabiduria popular.

Però no són només els temes que tracten de la vida sexual i íntima de les persones les que porten de cap a monsenyor, també mostra la seua nul·la sensibilitat social cap els més desfavorits. Al final de l’any 2015, l’arquebisbe de València, el cardenal Antonio Cañizares, es va preguntar en veu alta si aquesta “invasió d’immigrants i refugiats a Espanya ¿son trigo limpio?” -Es va preguntar-. A més, va afegir que l’acolliment a refugiats i immigrants  pot quedar molt bé hui, però aquestes persones són realment el cavall de Troia a les societats europees. No és difícil encertar qui va ser el primer a alçar la seua  evangelitzadora veu per recolzar totalment les reflexions i paraules del cardenal valencià: el bisbe Munilla. Pot ser que al seminari pamplonica no s’ensenye que: “La presència de Jesús es prolonga especialment en els pobres i malalts, en els perseguits i refugiats, en el exclosos i descartats”. Com és evident, el bisbe aposta per la línia més conservadora de l’Església, i molt lluny del progressisme social del Papa Francesc.

No vull abusar de la paciència i de la misericòrdia dels lectors de Biar Digital que hagin estat capaços d’arribar fins aquesta línia, però em manca la darrera reflexió. La societat alacantina i valenciana és una societat moderna, tolerant, diversa i plural. Una societat oberta sense dogmatismes de cap mena, i compromesa amb els avanços socials i les llibertats. Una societat generosa i solidària amb els més febles. Una societat en què conviuen els que veuen First Dates i els que veuen DE PAR EN PAR. Per això estic segur que els creients i els que no ho són, donaran, al bisbe Munilla, la benvinguda a la millor terreta del món.

Josep Maria Pérez Romero

L'article té 412 lectures

Biar Digital no subscriu necessàriament les opinions dels seus col·laboradors i col·laboradores.

Pots enviar els teus escrits juntament amb alguna fotografia a Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la..

(Aquesta informació es publica gràcies al suport dels nostres anunciants, i als subscriptors i subscriptores, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè Biar Digital continue amb el seu treball diari. Si podeu contribuir fent-vos subscriptors/es per una xicoteta quota de 3 € al mes a fer de Biar Digital un mitjà encara més independent i de més qualitat, vos demanem que ho feu en aquesta pàgina).