Previous ◁ | ▷ Next

"Bill Murray i la marmota de Pennsilvània", per Vicent Galvany

Aparició pública de Pedro Sánchez amb una gran bandera espanyola el juny de 2015 Aparició pública de Pedro Sánchez amb una gran bandera espanyola el juny de 2015 eldiario.es

Tots aquells nascuts abans de la generació mil·lennial, hem vist alguna vegada la pel·lícula Groundhog Day (Atrapat en el temps) protagonitzada per Bill Murray. L’argument, per aquells més jóvens, és el d’un periodista que tots els dies es desperta en el mateix dia, el dia en què la Marmota d’un poblet de Pennsilvania declara si l’hivern continua o comença en breu el bon temps.

En la política espanyola portem des de les eleccions generals de 2015 amb la nostra particular marmota, però si de cas en cada elecció ens ho posem un poquet més complicat i no pareix que les properes eleccions de diumenge, escric el matí després del “debat electoral” vaja a variar la distribució de blocs esquerra/dreta (sobre els 150 diputats cadascun) i un altre bloc de nacionalistes/independentistes (sobre els 40 diputats). En la part de l’esquerra, les eleccions del 2015 i 2016 van configurar una distribució d’un PSOE lleugerament per damunt d’Unides Podem; les passades eleccions d’abril el PSOE va concentrar el vot d’esquerra gràcies a què es presentava com a govern una vegada produïda la moció de censura de l’estiu del 2018 i sobretot gràcies a VOX i el shock produït a Andalusia a on les eleccions de desembre van portar, sorprenentment, a un govern tripartit de dretes per primera vegada en democràcia. Cal dir que el PSOE va obtenir bon resultat, però encara lluny de la majoria absoluta i la relativa fortalesa de la coalició PODEM–Esquerra Unida i un fort vot nacionalista, principalment en Catalunya i País Basc, van fer veure que el lleó de VOX no era tant feroç com el pintaven.

En la part dreta del tauler recordem que ha passat un poc al contrari: en les eleccions del 2015 i 2016 el Partit Popular va quedar molt per damunt de Ciutadans, en les eleccions d’abril passat quasi tenim un empat en vots del PP amb Cs i un resultat de VOX molt per davall de les altres opcions dretanes; amb tot, la suma de PP, CS i VOX quedava per baix de la majoria absoluta i sense cap aliat per formar una majoria alternativa a l’esquerra.

En fi, que el dilluns de Sant Vicent en l’esmorzar en els masets tots teníem clar que el president Pedro Sánchez anava a ser investit amb el suport d’Unides Podem i diferents partits nacionalistes, sols faltava concretar la forma de l’acord, esperar a què passaren les eleccions locals de maig i per a Fogueres d’Alacant nou govern per a 4 anys. Bàsicament això significaven els crits dels militants socialistes del carrer Ferraz, Amb Rivera No!, Amb Rivera No!

181

 Escena de la pel·lícula "El día de la marmota"

Aleshores, què ha passat per tornar a encontrar-nos el diumenge del mig any amb la marmota Philp?

Els acords de l’esquerra no han sigut habituals ni a Espanya, per exemple Felipe González, en el seu moment va preferir arribar a un acord amb Jordi Pujol i el que representava CiU als principis del noranta que amb l’Esquerra Unida d’Anguita, ni a altres llocs d’Europa tampoc tenim molts d’exemples a part de la unió durant un pocs anys dels huitanta del partits socialista i comunista francesos i poca cosa més. La socialdemocràcia alemanya mai ha governat a nivell federal amb partits a la seua esquerra, per exemple. Aquestos condicionants segur que van pesar en Pedro Sánchez, el qual en la seua vida política ha tingut mil i una cara.

Farem un poc de memòria. Arriba a la secretaria general del PSOE de la mà de Susana Diaz en contra d’Eduardo Madina, al poc temps trenca amb la seua mentora, durant la campanya de 2015 es presenta sota una bandera gegant d’Espanya i proposa un discurs enfront dels “bolivarians populistes” de Podem, acorda un govern amb Albert Rivera que no surt, qüestió de matemàtiques (entre els dos els faltaven una quarantena de diputats per arribar), quan treu el pitjor resultat del PSOE en democràcia es transforma en NO és No, té el seu idus d’ octubre i tenim la seua epifania en Salvados amb Jordi Évole, però quan ningú s’ ho esperava torna a guanyar la Secretaria General del PSOE amb un discurs nítidament d’esquerres i que no es sentia en eixe partit des dels temps de la transició. Però és aconseguir la cadira i comença a capgirar el discurs, per exemple l’actuació del govern del PP pels fets de l’1 d’ octubre, discurs incendiari del Rei inclòs aplaudit i amb el suport del PSOE. El maig de 2018 és el gran moment de Pedro, o millor dit li toca la Grossa de Nadal. Sentència de la Gürtel i el PSOE que aleshores queia en les enquestes de manera sostinguda i tenint a Ciutadans encapçalant inclús les enquestes, presenta una moció de censura. Podem ja havia presentat la seua uns mesos abans sense èxit, com a maniobra per recobrar titulars de premsa i llançar la pre-campanya de les eleccions locals i autonòmiques futures. Mariano Rajoy s’equivoca i tramita ràpid la moció pensant que començava el Mundial i no era cosa d’estar perdent el temps en xorrades, Unides Podem diu que Sí a la moció, primera sorpresa ja que el PSOE en el seu moment no va donar suport a la seua, i ho fa sense condicions i el que és més sorprenent: es treballa el suport dels partits nacionalistes tant catalans, basos i valencians, i per sorpresa, Pedro Sánchez del NO és No, apunyalat pel seu propi partit i sense l’acta de diputat, és elegit president amb el suport de l’esquerra i els independentistes i nacionalistes tant de dreta com de l’ esquerra, i Mariano pot tornar a Santa Pola a llegir el Marca. A partir d’ eixe moment Pedro Sánchez conforma un govern monocolor amb solament 85 diputats i es disposa a governar, o millor dit, a fer com si governara perquè tothom sabíem que la legislatura no podria durar perquè no hi havia una majoria parlamentària sòlida, que una cosa és estar en contra de Mariano Rajoy i el Partit Popular i altra diferent formar un relat comú amb diferents forces polítiques, a més hauria de comptar amb els partits independentistes catalans, i no cal indicar que empresonar o fer exiliar els líders d’ eixos partits no era la millor manera d’encarar una negociació de pressupostos o la convalidació dels decrets o tramitar lleis. Les eleccions d’abril eren el fi lògic de la legislatura.

Amb els resultats de les eleccions hi havia tres opcions de majories. La Gran coalició PSOE-PP a l’estil alemany, un govern Socialista –liberal amb Ciutadans, o la del govern d’esquerres més els nacionalistes. Pedro Sánchez la que volia de veritat, però això no ho pot dir perquè recorden Amb Rivera No!, Amb Rivera No!, era la segona opció però Alberto Carlos havia decidit que no volia ser com els Liberals alemanys que amb una mitjana del 10% tenen presència en gabinets, tant de la CDU com del SPD i poden pactar amb uns i altres, ell volia ser Cèsar o res, per això el discurs de Ciutadans cada volta era més dretà superant vàries voltes el mateix PP per la dreta, i eixe comportament serà el seu fi polític. En política la gent prefereix l’original a la còpia i per a partit d’ultradreta demanant mà dura amb els catalans i ultra liberal en allò econòmic ja en tenim un i es diu VOX, i segons totes les enquestes esta vegada es menja l’electorat de Ciutadans.

I ara anem al moll de l’os; per què no han arribat a un acord PSOE i Unides Podem? Ras i curt, perquè no hi ha hagut voluntat de negociar ni programa ni objectius de govern, perquè si Pedro Sánchez i el PSOE hagueren volgut negociar de veritat no s’hagueren assegut a poc més de 48 hores de la votació de la investidura, no s’haguera interposat un vet a dirigents, no s’ hagueren filtrat documents manipulats i si falla la primera investidura no es para tot, ens anem de vacacions i no es torna a negociar res fins que es convoquen noves eleccions. Tenim l’exemple del Botànic II que van ser moltes hores, moltes reunions i cessions per part de tots els partits per signar un acord més o menys estable. A part, si has de comptar amb el vots dels partits nacionalistes/ independentistes sondejar-los o intentar arribar a un acord amb ells i que tal com van dir en la trona del congrés els portaveus de PNB -Partit Nacionalista Basc-, ERC, Bildu, Compromís inclús un home simpàtic de Santander que per ells no seria i que en juliol es podien fer coses a que octubre (i ho estem veient estes últimes setmanes amb tots els aldarulls en els carrer de Catalunya) no ho podrien fer. Però el Pedro Sánchez i el PSOE no van voler ni seure amb el PNV que ja havia comprat el discurs de la dreta de que tots els nacionalistes/ independentistes i sobre tot els catalans no s’ha d’acordar amb ells res i tot siga colp de porra de policia i muntatges judicials.

El senyor Abascal els dona les gràcies per emblanquir el seu discurs i donar-li normalitat, el dilluns preguntarem perquè l’extremadreta té 50 diputats en el Congrés i es tercera força política. Vox ja parla d’il·legalitzar partits com el PNB, Compromís, ERC amb el silenci còmplice de PSOE, PP i Cs.

En resum, el diumenge votem principalment perquè Pedro Sánchez i el PSOE van pensar que unes noves eleccions portarien el PSOE a una majoria molt prop de l’absoluta, que Unides Podem es s’ensorraria (Pablo em vas negar tres vegades) amb el muntatge del nou partit d’Errejón, que Ciutadans sense el condicionant de l’esquerra i els nacionalistes els donaria, si no el suport, sí la abstenció i que la dreta continuaria partida en 3 blocs.

A poc més de 72 hores de les eleccions eixe escenari, segons totes les enquestes no es donarà. El PSOE signaria repetir resultats d’abril, Unides-Podem pràcticament queda igual, el resultat de Més Madrid-Compromís no és l’ esperat i quedarà reduït a 4 o 5 diputats, la meitat aportats per Compromís, i en la dreta Cs drena vots i diputats cap al PP i en major mesura a Vox, però mantenint el bloc de dreta més o menys igual. És a dir repetim el mateix resultat que a l’abril i tornen a tenir a la nostra marmota Philp altra vegada eixint del cau, però esta vegada PSOE-Ciutadans no sumen, l’ultradreta pot ser tercera força estatal, el problema territorial en Catalunya sense vies per la seua resolució i vorem què tarda a aparèixer la qüestió Basca damunt la taula, amb una crisi econòmica tocant porta, amb el Brèxit, la guerra comercial Xina-Estatuts Units, problemes amb la gestió dels fluxos migratoris, envelliment de la població, problemes de finançament dels serveis públics i un llarga llista de problemes que han passat desapareguts de la campanya.

I el 10 de maig del 2020 és diumenge, esperem que la Marmota no vullga eixir en el boato de capitania cap comparsa.

Vicent Galvany

(Este article que llegiu es publica gràcies al suport dels nostres anunciants, i als subscriptors i subscriptores, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè Biar Digital continue amb el seu treball diari. Si podeu contribuir fent-vos subscriptors/es per una xicoteta quota de 3 € al mes a fer de Biar Digital un mitjà encara més independent i de més qualitat, vos demanem que ho feu en esta pàgina).

Inicieu sessió per enviar comentaris

   yt    

Xarxes socials

BiarDigital "Discúlpame", per Mayte Salguero https://t.co/j2zqxVfAnv
24hreplyretweetfavorite
BiarDigital Valoració dels 100 primers dies de Govern Municipal: Compromís https://t.co/0iWNfYk0uP
BiarDigital Valoració dels 100 primers dies de Govern Municipal: Esquerra Unida https://t.co/LkZYt6UY4d
BiarDigital Els alumnes de l’IES Biar participen en un joc de rol sobre consum responsable https://t.co/2lHuMM5VQ2

Enquesta

Molt positiu - 12.2%
Positiu - 9.8%
Regular - 12.2%
Negatiu - 22%
Molt negatiu - 34.1%
Indiferent - 9.8%

Han votat: 41
Enquesta tancada on: Novembre 11, 2019
Joomla templates by Joomlashine