Previous ◁ | ▷ Next

"Catalunya: només un punt de vista", per Sergi Barceló

L’altre dia el professor Joan Borja deia en un article que se sentia impel·lit a parlar del “tema” perquè algun dia els seus fills no li pugueren retraure que, de tants de papers com va publicar, es quedara mut amb la qüestió catalana, sobretot ara que tots diuen la seua i tenen opinions fonamentadíssimes. Jo fa temps que he optat per callar i no escriure res, hi ha gent que sap escriure molt millor –com el mateix Joan Borja– i amb més dades, jo només engreixaria l’ego, aconseguiria quatre likes i, certament, ja hi ha massa tertulià solt, massa cunyadisme a sou repartit per televisions, diaris i grups de whatsapp. Amb tot això, siga per la ressaca repressiva o perquè el diumenge de pluja convida a seure davant del teclat, vull explicar als lectors de Biar Digital el que sent. Jutgeu-me tant com vulgueu.

Derrota: hem constatat que la democràcia parlamentària no funciona. Els polítics no es mouen per unes bases ideològiques fermes, sinó pel càlcul electoral que els permeta assegurar-se l’escó. El paradigma d’això que explique és el PSOE, que de la lluita antifranquista i el OTAN-NO ha passat a assegurar que Felip VI encarna els valors de la segona República –té collons la cosa. Jaquetes de tots els colors i totes mides segons el moment. Massa càrrecs, massa estructura, massa cadires que esperen darrere de girs i loopings impossibles. Ningú no gosarà eixir-se’n del discurs que dicta el gurú de torn perquè els polítics d’ara no es mouen en funció dels interessos i les necessitats reals de la societat, sinó de les enquestes del CIS. Tot viciat. Mentrestant, als votants els mouen pels eixos que ells volen, de manera que ara l’única ideologia que val és la de la polsera bicolor: intentar fer veure qui és més espanyol i qui castiga més i millor la dissidència, mentre ells es fumen la pipa de la pau. Si teniu dubtes, no us perdeu els eslògans de la campanya electoral que vindrà.

174

Impotència: els mitjans de comunicació han seguit fil per randa el decàleg amb el qual Noam Chomsky ens advertia sobre la manipulació mediàtica. El quart poder de l’estat ha tancat files i no hi ha ningú que s’escape de la mateixa versió: Griso, Quintana, Ferreras i tots els circs d’Atresmedia i Mediaset amb bufons, xerraires i domadors de lleons... Poca gent a Espanya qüestiona ja que a Catalunya els professors adoctrinem a les “madrasses” de Pujol, poca gent posa en dubte que TV3 és una màquina d’odi envers Espanya, hi ha molta gent que encara creu que el castellà està prohibit i perseguit, tots a l’uníson repetint mentides mil vegades fins que es tornen veritat. Esta setmana s’han acabat de llicenciar: els fons dels platós els omplen de foc mentre apareixen manifestants, polítics amb cara d’estrenyits sembrant el caos mentre el presentador imposta la veu embolicada amb la banda sonora de Jungla de Cristal i barreja premeditadament terrorismo, violencia i independentismo. Imatges hot, la pornografia de la informació. George Orwell feia ficció distòpica quan va escriure 1984. En la genial novel·la s’explicava com el Gran Germà, l’Estat, obligava els ciutadans a empassar-se cada dia a la mateixa hora els “Dos minuts de l’odi” amb els quals tots havien d’insultar i proferir tots els seus dimonis a l’arxienemic que apareixia en pantalla. Hui no tenim el minut de l’odi, tenim la versió extensa i aleatòria en qualsevol canal sintonitzable. El Gran Germà espanyol ha sabut crear un ninot de vudú genial, un sac de boxa pengim-penjam per a canalitzar la frustració popular i amagar els seus descosits: “odieu els catalans, ix debades, total, allà ja no ens vota ningú”. Pel que fa als canals dissidents, ja es van encarregar de prohibir-los fa uns anys, ho recordeu? La responsabilitat dels mitjans en tot el que està passant és digna d’estudi, perquè lluny d’informar, distorsionen els fets amb objectius i focus delirants. Vomiten fel i ràbia quan toca defensar el regne, i callen i s’empassen el vòmit quan cal amagar les vergonyes. Un exemple: no tenen cap problema d’acusar els responsables de Tsunami Democràtic de terrorisme i aplaudeixen que els tanquen la pàgina web, però en cap diari espanyol es pot llegir com l’Estat s’ha negat a investigar la relació de col·laboració del CNI amb l’imam de Ripoll, el qual va volar pels aires mentre preparava explosius dos dies abans dels atemptats de les Rambles.

175

Dolor: vaig nàixer a Barcelona però em considere fill de Biar, tot i que actualment treballe i visc a la capital per qüestions laborals com una vintena més de biaruts que patim el corredor mediterrani, tots ho sabeu. L’anticatalanisme de dreta i d’esquerra l’he viscut des que tinc ús de raó, no és nou, però el que no puc entendre de cap de les maneres és que gent del meu entorn familiar, amics, coneguts i saludats vulguen que un policia m’òbriga el cap mentre cantussegen el ja famós “a por ellos”. Mai ningú m’ha demanat que li explique el meu punt de vista, mai ningú s’ha preocupat per la meua realitat, ni tan sols quan van processar 9 professors del poble on treballe per delictes d’odi; mai ningú ha cregut que la meua versió podia ser útil per a contrastar-la i entendre què està passant, i en canvi, em faig creus com són capaços de dictaminar sentències i prescriure receptes només amb el que diuen que diuen uns altres.

No conec cap persona a Catalunya que no tinga família directa repartida per les Espanyes, som fills d’immigrants (i n’estem orgullosos). A ells els passa igual que a mi. Sentim un profund dolor en constatar com el nacionalisme espanyol passa per davant de la fraternitat entre els individus, vinguen d’on vinguen. Ningú vol entendre res i s’ajusten a màximes proverbials que ja formen part del seu ADN: “la llei és la llei”, “ho diu la Constitució”, “3%”, “Pujol”, i altres mantres que han escoltat en els dos minuts d’odi diari. Esta setmana hem assistit a una violència als carrers de Barcelona que ens ha fet tremolar, la Policia Nacional i els Mossos d’Esquadra han deixat anar tota la testosterona nacionalista i matxirula en els caps dels manifestants. Ulls buidats amb pilotes de goma il·legals (oh, de nou la llei!), mandíbules rebentades, cames trencades, detencions indiscriminades, escorcolls aleatoris, penes de presó preventives, tots som a la diana, però el que realment molesta als meus són els contenidors cremats i les barricades, les quals, dit de pas, han servit per a no comptabilitzar més manifestants ferits als hospitals. (Apunt: quan la policia no apareix, no hi ha ni sang ni foc). En definitiva, tot el món té coses a dir però ningú vol escoltar res, i si no ens fem preguntes ja em direu com trobarem respostes.

176

Els cossos policials fraternitzant amb grups nazis esta setmana a Barcelona

Esperança: tinc molts coneguts que han militat en l’estètica punk-ska durant tota la seua vida però la seua aportació a la millora de la societat ha estat nul·la. Cridar com a teràpia personal, i poca cosa més. Per no parlar de la generació Maruja Torres que assegura haver corregut davant els grisos i culpa la generació actual del desgavell que ells es van oblidar d’arreglar: jo diria que van córrer tant davant dels grisos que els van acabar avançant per la dreta. L’única aportació al debat de tota esta gent és assegurar que el moviment independentista és de dretes i que tots són els mateixos, i au, fins ací l’anàlisi. Ara, a ciutats com Madrid, València, Cadis, Donosti ha reviscolat un moviment fraternal que ha decidit eixir al carrer perquè ha entès que el moviment independentista a Catalunya pot fer caure la monarquia, el franquisme i el règim del 78. M’encantaria veure’ls sumant-s’hi, però molts prefereixen el retuit i el Facebook: “qué mal todo, qué desastre...

Divendres vaig matinar més del compte i vaig acudir a Martorell a les 7 del matí per a unir-me a la columna de Ponent de la Marxa per la Llibertat que havia eixit des de Tàrrega dimecres i arribava a Barcelona divendres: hi havia gent molt major amb cadires de rodes, xiquets amb patinet, gent amb corbata, colles d’estudiants, assalariats, funcionaris, empresaris, gent que parlava castellà, gent que parlava català, blancs, negres i de tots els colors, res de nou. A l’autovia A2 a l’altura de Pallejà ja no es veia ni el principi ni el final de la marxa, hi havia kilòmetres de gent caminant, molts d’ells amb butllofes als dits dels peus. Les senyores dels pobles eixien al balcó i s’emocionaven perquè volien ser-hi però els anys no perdonen; hi havia banderes de tot arreu, fins i tot espanyoles perquè la cosa no anava només d’independència. La nostra era una, però sabíem que paral·lelament hi havia més columnes entrant a Barcelona per la Meridiana i la Gran via, sense comptar les manifestacions de Girona, Lleida, Tarragona i a la mateixa Barcelona. Realment, vam ser tsunami. Tinc esperança perquè, ara sí, el moviment independentista s’ha tret de damunt la càrrega de les promeses dels polítics: ni calen lideratges personalistes, ni els presos polítics seran moneda de canvi. Són ingovernables, saber-ho i exercir-ho és esperançador.

177

Imatge de la C58 durant la Marxa per la Llibertat

Ningú no sap què passarà en els propers dies i mesos. El futur no es construeix amb una setmana, cal constatar-ho, però de ben segur que els dies que vindran es fonamentaran en els moviments populars d’esta esta setmana i com els que hem viscut des de ja fa un grapat d’anys. Les eleccions del 10 de novembre hipotequen qualsevol moviment dels partits polítics, i tots callen perquè saben que, com a mínim, estaran més guapos. Qui tinga la capacitat de governar haurà d’acceptar que la solució al conflicte polític passarà per una taula de negociació. Més repressió i més sordesa cauran com 155 bidons de gasolina damunt de tota la societat espanyola. Potser encara estiguen a temps, o potser ja han arribat tard. El cas és que a Catalunya s’està desbordant l’Estat i la pintura Disney que fan veure els mitjans amb les princeses d’Astúries fa olor de podrit. Fa vertigen i sovint molta por a perdre el poc que ens deixen tenir, però qui es podria resistir a tombar-ho tot per a alçar-ho tot de nou?

(Apunt 2: a Barcelona sempre tindreu les portes de casa obertes.)

(Este article que llegiu es publica gràcies al suport dels nostres anunciants, i als subscriptors i subscriptores, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè Biar Digital continue amb el seu treball diari. Si podeu contribuir fent-vos subscriptors/es per una xicoteta quota de 3 € al mes a fer de Biar Digital un mitjà encara més independent i de més qualitat, vos demanem que ho feu en esta pàgina).

Inicieu sessió per enviar comentaris

   yt    

Xarxes socials

BiarDigital "Discúlpame", per Mayte Salguero https://t.co/j2zqxVfAnv
BiarDigital Valoració dels 100 primers dies de Govern Municipal: Compromís https://t.co/0iWNfYk0uP
BiarDigital Valoració dels 100 primers dies de Govern Municipal: Esquerra Unida https://t.co/LkZYt6UY4d
BiarDigital Els alumnes de l’IES Biar participen en un joc de rol sobre consum responsable https://t.co/2lHuMM5VQ2

Enquesta

Molt positiu - 12.2%
Positiu - 9.8%
Regular - 12.2%
Negatiu - 22%
Molt negatiu - 34.1%
Indiferent - 9.8%

Han votat: 41
Enquesta tancada on: Novembre 11, 2019
Joomla templates by Joomlashine