• Inici
  • Sergi Barceló i Trigueros

"Hòmens, vertebrats i mamífers" per Sergi Barceló

Article publicat en el seu bloc personal "Cullerà i arrere"  el 8 de març de 2014. Algun dia la humanitat haurà de fer un monument al ratolí. De tots és sabut la versatilitat d’este xicotet rosegador per a sacrificar-se en assajos de noves medicines, tractaments de tota classe, transplantaments d’òrgans i tota mena d’estudis clínics en pro de la ciència i el futur de l’ésser humà. En canvi, eixe servil animaló, almenys en la cultura occidental, ha estat concebut com una bèstia abominable, fastigosa, portadora de malalties i fera ferotge capaç de maltractar psicològicament l’inofensiu ...

"Biar, joguet sexual", per Sergi Barceló

Article publicat en el seu bloc personal "Cullerà i arrere"  el 7 de maig de 2014. A Biar s’ha desfermat la indignació. I mira que hi ha coses per a indignar-se, com les cues interminables per a aconseguir una cadira que permeta veure l’Entrà i el band a traïció de l’Alcaldia, com l’apagada literal del barri de sant Roc, el preu de la pólvora o els jòvens que viuen fora i no podran (podrem) lluir tipet a les festes. Però la gent de Biar s’ha indignat perquè, ara voreu, una veïna ha obert uns expenedors ben curiosos. Al poble sempre n’havíem tingut, alguns més atrevits que d’altres però...

"El bibliotecari de Biar" per Sergi Barceló

No recorde la biblioteca sense Ricardo, i ara que ho pense, diria fins i tot que formava part dels murs, els patis i les xicotetes finestres del Convent. Des de ben menuts acostumàvem a anar a la Biblioteca Municipal a fer deures, un sa costum que els xiquets no sé si encara sovintegen. Primer, a les taules octogonals de la sala infantil on ens deixava treballar en grup: li ratllàvem les taules, les omplíem de pegament, remenàvem llibres dels xiquets més majors i, com érem, el més atrevit encara agafava d’amagat l’atles d’educació sexual per descobrir les formes i les corbes del cos femení.

"El tapís de palau", per Sergi Barceló

Els súbdits del Reino de España hem d’estar orgullosos de sa majestat Felipe VI. El xic ho ha intentat per activa i per passiva, dues rondes de contactes amb els partits polítics a fi de trobar una solució, posar fil a l’agulla i aconseguir un govern que governe d’una per totes. Com diria el dandy de Botswana, ens omple d’orgull i satisfacció.

"Provisional i primer tast de la Xina", per Sergi Barceló

I com qui no vol la cosa, després de tot, ja sóc a la Xina. Estos primers dies, a voltes, m’ho dic a mi mateix per acabar-m’ho de creure, com si tot açò només ho estiguera veient en una pel·lícula. Shijiazhuang és lleig a matar, ni rastre de parcs verds amb gent gran fent ioga, ni senyors Miyagis de cara afable que amb els palmells ajuntats assenteix en passar tu pel davant. De moment tot és prou decadent i vertiginós: les avingudes són enormes i grises i els semàfors gegants pengen d’uns cables que arquegen massa, les llambordes ballen i esguiten quan passes pel damunt i ha plogut, els edificis...

"El centre de Shijiazhuang", per Sergi Barceló

Hui he eixit a passejar pel centre. Ací no hi ha allò que se’n diu “nucli històric” perquè, bàsicament Shijiazhuang no té història. És una ciutat de nou milions d’habitants feta en pocs anys, sense massa miraments. És la capital de Hebei, una província que envolta la ciutat de Beijing i on s’amunteguen un gran percentatge de fàbriques i indústries de tot Xina. Per això li diuen la fàbrica de la Xina i és per això que és la zona on més contaminació hi ha.

"Els dolors de Biar", per Sergi Barceló

M’ha entusiasmat l’article que Sergi Gómez i Soler ha publicat al seu fantàstic blog al voltant del Dia dels Dolors a Biar. Tot i que ell a mi no em coneix, jo a ell sí. El vaig conèixer fa un grapat d’anys en un seminari organitzat per la Universitat d’Alacant a la Seu Universitària de Biar sobre la cultura popular valenciana. Van ser per a mi uns dies de descoberta, d’arqueologia etnogràfica, i és que les animetes que vivim als pobles – o vivíem –  som incapaços de sospesar la vàlua i la riquesa dels costums que ens descriuen i ens situen en un determinat hàbitat cultural. Sovint...

"No calia", per Sergi Barceló

Mira que li he pegat voltes al tema sobre si escriure o no escriure res, però ja sabeu, si calle rebente; de més a mes, si ara no dic res, el capità moro d’Acoi de fa uns anys no m’ho perdonaria. Espere que ningú s’ofenga per les meues paraules i m’agradaria que s’entenguera el to; qui em coneix sabrà captar el que diré.

"No sé tocar el piano", per Sergi Barceló

Quan tenia 7 anys ma mare volia apuntar-me a “solfa”. La seua il·lusió era que ma germana o jo haguérem aprés a tocar el piano, però estic segur que s’hauria conformat amb què algú dels dos haguérem reeixit tocant la caixa (amb tots els meus respectes cap a la caixa i cap als qui la toquen). No sé què deuria pensar ma germana de tot això en aquella època, però jo ja tenia prou amb els partits de futbol que organitzàvem cada vesprada en eixir d’escola; en això es basaven aleshores les modernes activitats extraescolars sense les quals, com tots sabeu, els xiquets dels 80 i dels 90 ens hem convertit...

"I ara, què?", per Sergi Barceló

Amb l’arribada de l’estiu els pobles es posen en marxa. L’oferta es dispara i pareix que no hi haja ni un sol cap de setmana sense cap compromís a què acudir: festivals de música, berbenes, festivitats de sants i marededéus, sopars populars i firetes d’estiu, les quals pareix que hagen de convertir-se en la gallina dels ous d’or dels pobles.

"Algun aplaudiment per als professors?", per Sergi Barceló

La imatge dels veïns de Barcelona aplaudint espontàniament els Mossos d’Esquadra és genial. Més encara després d’uns anys en què el paper d’aquest cos policial ha estat molt qüestionat arran de casos que fan pudoreta, les coses com siguen. Ara, però, la societat s’ha tret el barret perquè, certament, s’ho han currat i és l’orgull d’un país. Els mitjans de tot el món així ho corroboren en fer del cos policial català un exemple de rigor i de faena ben feta. Enrere queden els casos Quintana, els maltractaments als calabossos o les agressions innecessàries. Sembla que la societat civil ha passat...

"Són faves comptades", per Sergi Barceló

Les últimes eleccions municipals a Biar han generat llàgrimes d’alegria i de tristesa. Tots intuíem que els resultats anirien ben justos i en els últims mesos les quinieles anaven amunt i avall, però tots coincidien a dir que l’assumpte es decidiria per un grapat de vots. I així ha anat, una dotzena de paperetes van tindre la culpa perquè Esquerra Unida no aconseguira el regidor que permetera revalidar el govern d’entesa entre PSOE, Compromís i EU. Però així és la democràcia –o millor, dit, la llei d’Hondt–, a voltes ens beneficia i a voltes no.

"Catalunya: només un punt de vista", per Sergi Barceló

L’altre dia el professor Joan Borja deia en un article que se sentia impel·lit a parlar del “tema” perquè algun dia els seus fills no li pugueren retraure que, de tants de papers com va publicar, es quedara mut amb la qüestió catalana, sobretot ara que tots diuen la seua i tenen opinions fonamentadíssimes. Jo fa temps que he optat per callar i no escriure res, hi ha gent que sap escriure molt millor –com el mateix Joan Borja– i amb més dades, jo només engreixaria l’ego, aconseguiria quatre likes i, certament, ja hi ha massa tertulià solt, massa cunyadisme a sou repartit per televisions, diaris...

"Un grapat de runes", per Sergi Barceló i Trigueros

La distància permet mirar-se les coses en perspectiva, amb un focus ampliat que ajuda a arredonir aspereses i perdonar certs defectes. No es tracta de perdre detalls, sinó de mirar-se la realitat amb uns altres ulls, però igualment reals. Això permet anar tirant, anar fent i qui dia passa, any empeny. Eixa manera relaxada de mirar-me el poble, sossegada i amable sé que és un posat circumstancial que té els dies comptats, però em dona marge i temps per a centrar-me en els meus assumptes, els diaris, els de cada dia vull dir. Em va bé. Però a qui vull enganyar? Hi ha un corcó inoculat a la sang...