Durant els últims anys, tant amb governs municipals del PP com del PSOE, el Ball d'Els Espies ha anat perdent, al meu entendre, una certa gràcia que el caracteritzava com a alguna cosa estrident i fora del comú per les disfresses que s'utilitzaven de forma lliure, la simplicitat de la melodia, la manera estrafolària amb què es ballava i les carotxes que feien els balladors en acabar cada tonada del ball. Si bé és cert que esta festa hui en dia és multitudinària pel gran nombre de balladors que reuneix, crec que ha perdut part de l'interés que atreia nombrosos visitants per a presenciar les singularitats...

El pròxim 9 de maig se celebra el dia d’Europa com a commemoració del naixement d’un embrió que derivaria en el que coneixem actualment com a Unió Europea. El 9 de maig de 1950, el ministre d’assumptes estrangers francès, Robert Schumann, feia pública la cèlebre declaració amb què es donava pas oficialment a una voluntat política per part dels governs d’alguns països europeus per iniciar certs processos d’integració. Un llarg camí s’ha recorregut des d’aquell moment. Camí que no ha sigut ni progressiu ni ferm, sinó que més bé s’ha demostrat com una senda tortuosa, recorrent una orografia més...

Al meu institut, i des del meu departament..., bo, un dels dos que em tenen en condomini, el de valencià, cada any es proposa als alumnes que participen en un seguit de concursos postpasquals: el d'aforismes, el de paraules inventades, el de la poesia visual i un dels que més èxit tenen, els poemes objecte.

Viatjar permet trencar les rutines, alterar la noció del temps i eixamplar horitzons vitals. Aquestes tres qualitats que destacava la periodista Judit Carrera en un article al diari ARA, es poden trobar també en les nostres festes de maig, que no deixen de ser un viatge temporal a un lloc diferent del Biar que cada dia habitem.

I toca continuar amb l'exposició de les meravelles i no que els alumnes del meu institut han treballat a mena de poema objecte... Aquest que encapçala aquesta tongada darrera, fa referència a la violència... No cal paraula quan una gàbia i uns parracs diuen ja tant...

Arriba maig i la gent de Biar ja ens afanyem per a preparar un any més les festes de Moros i Cristians. A tots i totes se’ns omple la boca quan parlem de les festes, les nostres festes. Les presumim, convidem a amics i coneguts a que vinguen a gaudir-les i conèixer-les amb nosaltres.

Mira que li he pegat voltes al tema sobre si escriure o no escriure res, però ja sabeu, si calle rebente; de més a mes, si ara no dic res, el capità moro d’Acoi de fa uns anys no m’ho perdonaria. Espere que ningú s’ofenga per les meues paraules i m’agradaria que s’entenguera el to; qui em coneix sabrà captar el que diré.

La religió és una activitat privada. Tan respectable com qualsevol altra. Ni un àtom menys. Però ni un de més. Per això, els aparells institucionals pels quals una religió regula l’activitat dels seus fidels i les seues pròpies, configuren especifiques associacions privades. Amb els mateixos drets que qualsevol altre activitat: esportiva, cultural, econòmica o acadèmica. En tot cas, l’Església seria una institució de dret privat subjecta com les demés a la legislació pertinent i amb un paper purament moral i teològic.

Quan tenia 7 anys ma mare volia apuntar-me a “solfa”. La seua il·lusió era que ma germana o jo haguérem aprés a tocar el piano, però estic segur que s’hauria conformat amb què algú dels dos haguérem reeixit tocant la caixa (amb tots els meus respectes cap a la caixa i cap als qui la toquen). No sé què deuria pensar ma germana de tot això en aquella època, però jo ja tenia prou amb els partits de futbol que organitzàvem cada vesprada en eixir d’escola; en això es basaven aleshores les modernes activitats extraescolars sense les quals, com tots sabeu, els xiquets dels 80 i dels 90 ens hem convertit...

Quan els representants polítics elaboren els seus programes electorals ben bé es preocupen de dir que miren per l’interés general del poble, una llàstima que eixe interés desaparega amb el temps, o com passa a Biar, que desaparega en tan poc temps. Entenc que l’actual equip de govern municipal està format per tres forces polítiques diferents i per sis persones també diferents i no m’agrada ficar a tot el món en el mateix sac, si bé és cert que els «nostres» representants polítics haurien de recordar que un Ajuntament a l’igual que la resta d’institucions estan per a solucionar problemes, i no...

El físic Stephen Hawking diu que tot es pot explicar amb paraules i amb dibuixos. No seré jo qui contradiga tan llorejat i important investigador astrofísic. Però el que passa últimament en la celebració dels plens municipals és difícil d’explicar amb paraules i impossible de transcriure amb dibuixos, excepte si ens acollim a algun dibuix surrealista del geni Dalí.

Des de fa anys s'està treballant en aquest tema a Biar. Hi ha hagut un intent fallit , per diferents raons que no vénen al cas, amb el sistema Wifi. Hi ha hagut algun intent d'alguna empresa privada, però sense èxit.

Continuació de l'article "Tornar l'espectacle a l'Ajuntament", que podeu consultar en el següent enllaç. Ja que tinc calent l’ordinador, no vull deixar passar l’ocasió de comentar alguns aspectes de l’últim ple celebrat el passat 26 de Maig. I ho faig en contra del meu cardiòleg de capçalera, que ha observat pujades anormals en la meua tensió arterial cada vegada que em pose davant de l’ordinador per visionar els plens municipals que es pengen a la xarxa social. I, ja se sap, en aquests casos, el primer hauria de ser la salut. Però aguantaré alguns plens més. No molts.

Amb l’arribada de l’estiu els pobles es posen en marxa. L’oferta es dispara i pareix que no hi haja ni un sol cap de setmana sense cap compromís a què acudir: festivals de música, berbenes, festivitats de sants i marededéus, sopars populars i firetes d’estiu, les quals pareix que hagen de convertir-se en la gallina dels ous d’or dels pobles.

La imatge dels veïns de Barcelona aplaudint espontàniament els Mossos d’Esquadra és genial. Més encara després d’uns anys en què el paper d’aquest cos policial ha estat molt qüestionat arran de casos que fan pudoreta, les coses com siguen. Ara, però, la societat s’ha tret el barret perquè, certament, s’ho han currat i és l’orgull d’un país. Els mitjans de tot el món així ho corroboren en fer del cos policial català un exemple de rigor i de faena ben feta. Enrere queden els casos Quintana, els maltractaments als calabossos o les agressions innecessàries. Sembla que la societat civil ha passat...

El passat 18 d’agost, en plena canícula estiuenca, amb molts aficionats i aficionades amb el banyador o biquini posat i gaudint d’unes merescudes vacances, va començar a rodar el baló pels estadis de futbol espanyols. Un cop més, l’esport anomenat “rei”, tornarà a ser protagonista dels nostres més baixos instints antropològics, amb immenses alegries, però també, amb immenses decepcions. Ens tornarem a indignar amb els immorals contractes econòmics de molts dels seus protagonistes, però tot i això, els alçarem al capdamunt dels altars esportius més lluminosos. Ens escandalitzarem per un error...

Sé que no és molt original aquest encapçalament. Però és la veritat. Amb la caiguda de les primeres fulles de la tardor, dies cada vegada més curts i les primeres vesprades gèlides i ombrívoles, són una invitació per refugiar-se a casa i reflexionar sobre assumptes pendents que a un li sobrevolen pel cap. Un d'aquests assumptes podria ser la notícia: "Els Franco s'atrinxeren al Pazo de Meirás". L'Ajuntament de Sada, A Coruña, on s'ubica el pazo (¿) que va ser d'Emilia Pardo Bazán, va aprovar reclamar a la Xunta de Galícia que retiri a la...

El 7 de Novembre d’enguany es celebra el centenari de la Revolució Russa, coneguda també com la “Gran Revolució Socialista d’Octubre”. Un dels esdeveniments més transcendents del darrer segle i, molt possiblement, de tota la història de la humanitat. La Revolució de 1917 va significar la materialització pràctica, baix la direcció política i organitzativa del dirigent rus, Vladimir Ilitch Ulianov, més conegut com Lenin, de la tesi marxista de la lluita de classes i la fonamentació del que seria el primer estat socialista del món. Vista en perspectiva, suposà l’inici d’una nova fase històrica,...

Article publicat originalment en el llibre de Festes de La Canyada, juliol 2017. Als pobles menuts com Biar o la Canyà ja se sap el que passa, que tot se sap, i precisament quan ma mare, Josefina Molina, va obrir el seu estudi fotogràfic el 1988 a Biar no va passar desapercebut, com és lògic. Jo era molt menut, sols tenia 6 anys, i poc recorde d’aquell piset al carrer del Perino, al costat del Convent, sols els meus jocs infantils entre aquelles habitacions, mentre ma mare feia els primers passos com a fotògrafa professional. Tot i això, l’estada al primer pis dreta del Perino sols va durar...

El conflicte  polític a Catalunya, amb la proclamació de la República Catalana, ha arribat a tots els racons institucionals de l’estat espanyol i europeu. Aquesta afirmació, no és més que la constatació d’una realitat que coneixem minut a minut, hora a hora i dia a dia. Però es una realitat que alguns sectors polítics i mediàtics  d’aquest país, estan fent servir de manera sectària i tendenciosa contra la primera entitat esportiva de Catalunya i una de les més important del món: el F.C. Barcelona.