Article publicat en el seu bloc personal "Cullerà i arrere" el 8 de març de 2014.
Algun dia la humanitat haurà de fer un monument al ratolí. De tots és sabut la versatilitat d’este xicotet rosegador per a sacrificar-se en assajos de noves medicines, tractaments de tota classe, transplantaments d’òrgans i tota mena d’estudis clínics en pro de la ciència i el futur de l’ésser humà. En canvi, eixe servil animaló, almenys en la cultura occidental, ha estat concebut com una bèstia abominable, fastigosa, portadora de malalties i fera ferotge capaç de maltractar psicològicament l’inofensiu ...
Article publicat en el seu bloc personal "Cullerà i arrere" el 7 de maig de 2014.
A Biar s’ha desfermat la indignació. I mira que hi ha coses per a indignar-se, com les cues interminables per a aconseguir una cadira que permeta veure l’Entrà i el band a traïció de l’Alcaldia, com l’apagada literal del barri de sant Roc, el preu de la pólvora o els jòvens que viuen fora i no podran (podrem) lluir tipet a les festes. Però la gent de Biar s’ha indignat perquè, ara voreu, una veïna ha obert uns expenedors ben curiosos. Al poble sempre n’havíem tingut, alguns més atrevits que d’altres però...
“La permanencia estable de un símbolo identitario de carácter religioso en las salas de plenos de las corporaciones locales carece de relación objetiva con la naturaleza específica de las actuaciones públicas que cobijan dichos recintos y pudiere, incluso, implicar la apariencia de conexión o de vinculación entre ambas categorías que es, precisamente, lo que el texto constitucional pretende evitar”.
No recorde la biblioteca sense Ricardo, i ara que ho pense, diria fins i tot que formava part dels murs, els patis i les xicotetes finestres del Convent. Des de ben menuts acostumàvem a anar a la Biblioteca Municipal a fer deures, un sa costum que els xiquets no sé si encara sovintegen. Primer, a les taules octogonals de la sala infantil on ens deixava treballar en grup: li ratllàvem les taules, les omplíem de pegament, remenàvem llibres dels xiquets més majors i, com érem, el més atrevit encara agafava d’amagat l’atles d’educació sexual per descobrir les formes i les corbes del cos femení.
Molt s'ha dit i escrit sobre una ciutat romana situada a l'interior de la província d'Alacant anomenada Apiarium o Menralia/Mellaria, un lloc important ja des d’època romana dedicat a l’explotació de la mel d’abella. Aquest és un topònim ja referenciat per Ptolomeu allà pel segle II d. C., que a més especifica que era el primer poble de l’interior de la Contestània Ibèrica. La tradició historiogràfica, accentuada i acrescuda pels erudits de l'època moderna, ha provocat que aquesta dada s'haja implantat a les nostres ments i s'associe a l'origen del topònim actual de Biar.
El 10 d'octubre de 2013 Biar va rebre la visita del president Alberto Fabra, una visita que va passar desapercebuda per a molts veïns i veïnes simplement perquè no s'havia anunciat per part de l'Ajuntament. Aquell dia les autoritats locals, provincials i autonòmiques i els seus simpatitzants amb vestit de diumenge segurament esperaven trobar-se a territori amic, ja sabem que Biar més enllà del revol quan van llevar les dames en Festes, quan es va produir la moció de censura i canvi de govern local, o l'oposició a la construcció de les macro urbanitzacions entre Biar i el Camp de Mirra no ha...
A vegades, aquells vestigis que encara es conserven en l’actualitat i que han sigut testimonis d’una història ja desapareguda, romanen ocults als ulls de la gent. Desgraciadament aquesta no és una situació poc comuna, i tenint en compte el ric patrimoni històric-artístic que té el nostre poble, encara és més patent. Les casualitats a vegades no tenen explicació, i aquesta és una d’eixes casualitats que ocorren poques vegades, sobretot tenint en compte que aquestes restes arqueològiques podrien haver desaparegut i, amb elles, tota la informació històrica que comporten.
Benvolgut veïnat de Biar, poseu estes paraules en quarantena dins d’un pot i etiqueteu-lo en lletres grosses que diguen «Ironia» o, si voleu, «Idiotaes», però per favor, no vos enfadeu.
Fa temps, just avui cinc mesos, (ho publique ara però ho vaig preparar ahir) que volia esciure alguna cosa així, però no m’agrada fer les coses de presses i carreres. M’agrada fer-les amb estima, deixar que la llum m’il·lumine i donar-li una bona sortida.
Article publicat en el llibre de Festes d'enguany.
Fa uns anys en el meu article per a este Programa de Festes -hi ha qui tenim el costum de no dir-li Revista de Festes- parlava sobre els carrers de Biar, definint-los com les artèries i llocs de reunió de qui fa el poble, els veïns i veïnes, uns carres que formen part, no ens enganyem, d'un entorn del què podem sentir-nos molt afortunats de poder gaudir.
Els súbdits del Reino de España hem d’estar orgullosos de sa majestat Felipe VI. El xic ho ha intentat per activa i per passiva, dues rondes de contactes amb els partits polítics a fi de trobar una solució, posar fil a l’agulla i aconseguir un govern que governe d’una per totes. Com diria el dandy de Botswana, ens omple d’orgull i satisfacció.
A continuació vos deixem les vivències de la veïna Marina Maestre de com viuen els biaruts i birudes que estan lluny del poble els dies de Festes de Maig, un article publicatahir en el seu bloc personal "Somnis lleugers". Cal recordar també l'entrevista a Marina en "Biaruts i biarudes pel món", també l'èxit de la seua interpretacióen llengua catalana de signes de la cançó d'Obrint Pas "La vida sense tu", el seu article dedicat a Miquel Albero, o més recentment la seua participacióen el curtmetratge "La sang" a Barcelona.
Els maios són una cançó de ronda dedicada a una donzella, amb la finalitat d’afermar el festeig amb un fadrí (el mayo). Tanmateix, també hi ha maios dedicats a la Mare de Déu. La seua part principal és el retrat de la dama, una composició poètica que descriu la bellesa de la dona de cap a peus i que té com a figura retòrica més destacada la concatenació. Es tracta d’un tòpic literari que podem trobar a la poesia castellana dels segles XVI i XVII.
LA FIGURA DE LA MAHOMA
La Mahoma és una figura que representa al Bàndol Moro en les Festes de Moros i Cristians de Beneixama, Biar, Bocairent, Castalla, Banyeres de Mariola i Villena L'ús del terme en femení es deu al fet que la Mahoma no representa a Mahoma, el profeta de la religió de l'Islam. La utilització de l'efígie té una tradició de més de cinc segles, encara que a Biar i Villena no existisca constatació documental d'ella fins a l'any 1838.
EL BALL DELS ESPIES
La vesprada del dia 11 de maig, després de l'ambaixada de Moros i Cristians amb la conquesta del castell pel Bàndol Moro, els espies es preparen per al seu ball per al trasllat de la Mahoma al castell en la Plaça de la Constitució.
Tercera entrega d'una successió de quatre articles realitzats per Malena Martínez sobre les Festes de Maig.
Quan a Villena es van decidir fer Festes de Moros i Cristians, no tenien la Mahoma, cosa que a Biar ja tenien desde feia molts anys; els villenenses en anar a les festes i veure l'èxit que aquesta efígie tenia, reunits en una taverna i estant presents en aquesta reunió algunes autoritats i comparsistes del Bàndol Moro de tots dos pobles, van acordar que Biar els cedira cada any la Mahoma una vegada que aquesta fóra derrotada del Castell després de l'ambaixada la vesprada del 12 de Maig,...
FIGURA DE ''LA MARE"
''La mare '' de la Mahoma és una figura que no es troba en altres pobles propers a la zona. José Martínez Merí és la mare de la Mahoma, com ho van ser abans el seu avi i besavi. Tal com em va dir l'actual Cronista, Miguel Maestre, de Biar ''tothom mereixem tenir una mare, així que la Mahoma no anava a ser menys''. Per eixa raó, any rere any, l'efígie és acompanyada en el seu carro per la seua mare, juntament amb dos ajudants. Esta curiosa figura ve de tradició familiar, per tant va de generació en generació.
Després d'unes setmanes de pensada i dels diferents debats, informacions i programes trobe que faré servir el meu dret a vot. Sóc valencià del sud, de la Diània de Pellicer i també sóc independentista. No, no em sent espanyol ni és el meu projecte sentir-me perquè no hi ha reforma que canvie les relacions de poder de l'estat. A Madrid no mana Rajoy en els temes fonamentals, ell està baix els fils, ell és la titella (tot i que molt ben pagat), l'executor convençut i la cara visible dels qui mai no han deixat de manar des de fa centenars d'anys.
Superada la jornada electoral del 26J arriba el moment de la reflexió. Cal, per a tal efecte, elaborar un pensament propi no influït ni mediatitzat per interesos partidistes que únicament visibilitzen i ornamenten els resultats obtesos pels seus. Per això, i sense cap intenció de generar animadversions ni semblar pretensiós, he considerat oportú agrupar una sèrie de conclusions i preguntes que la situació postelectoral em desperta.
